24 de March del 2017

La font del Dimoni

La casa del Call, situada al replà, a un ràfec de la muntanya d'Odèn, en un lloc privilegiat: com un mirador d'on es domina gran part de Catalunya, s'apama les pinedes del Solsonès i es té als peus l'alta Ribera Salada, amb tota la seva varietat de verds, foscos i densos, del pi negre; o bé aquells altres més llampants i clars que la tardor toma en roig, en taronja i en daurat. Una gran casa on encara es pot copsar el regust d'una certa rusticitat, a la sala o al foc de rotlle, amb tot l'encant d'una pairalia que vivia immersa dins un estil de vida d'una gran serenor i que sabia treure profit de les coses més senzilles donant-los un caire màgic i romàntic, utilitzant un llenguatge que, malgrat la seva rudesa, era farcit de sinceritat i de tendresa. Una casa, però, sense aigua. Calia anar a cercar-la a la font que més endavant anomenarien "del dimoni", i que ara raja, mansa, dins l'entrada, a l'extrem d'una pica d'abeurar, per qui en vulgui fer un tast, a morro o a galet. Aquell bé de Déu de l'aigua, entorn de la qual en va néixer la llegenda. Avorrida de traginar aigua de la font, aquella mossa, criada, deia que n'estava farta! Tot el dia amunt i avall, carregada de càntirs i galledes. Aquell any, per la festa major d'Odèn, quan semblava que el cel volgués rostir la terra, per la Mare de Déu d'Agost, al pic de l'estiu, la gran sala del Call bullia de parents i convidats, i ella, vinga càntirs d'aigua fresca! Adés, costes amunt i després desfent el camí amb galledes i barrals regalimant d'aigua, també per als animals de les estables. Tants matxos, mules i someres per abeurar i ella, plena de fogots, amb el pensament a la plaça, fixada d'algun fadrí ballador, mudat de festa i amb els peus lleugers, amb qui ja ni calia que pensés. Aquell any tampoc. Perquè l'aigua de seguida feia curt i havia de pujar a la font i tornar a baixar, i ajudar a fer el sopar, i… –Reixotre d'amo!, ves que li costaria de fer una canal que li menés l'aigua a casa! De costes amunt, que hi aniria sola!– Però no. L'aigua era lluny. Ho sabia prou ella!, que n'estava farta i avorrida d'esmolar aquell camí que la privava d'anar a l'aplec, a saltironar quatre danses. Tot plegat per un no-rés! -Cagunlospedrer!- Tothom a la plaça i ella, vinga traginar aigua. Com si en volgués omplir un cove que de seguida era eixut. Coenta com una mata de bitxos, li dolia pel ball, i s'enfilava com una fesolera, enfurismada, a punt de llençar escales avall càntir i galledes. –Que mireu què us dic: Que em donaria al dimoni per tal de tenir l'aigua al peu de casa!– Moment aquell en què truquen a la porta i apareix un caminant que, –valgamdéu–, també volia aigua. Que diu duu la gola eixarreïda. Un home malcarat i ferreny que demanava a la mestressa pel neguit de la minyona. –Res, home, res. Que s'ha enquimerat amb el ball i rondina perquè la font se li fa lluny. Tant, que fa un moment s'esgargamellava a dir que s'entregaria al dimoni per tal de tenir l'aigua al peu de casa!– Una afirmació que la mossa no recula. Que diu que s'hi entregaria de bon grat si abans d'acabada la festa major el doll de la font ragés al peu de la porta. –Tracte fet!– respon l'home. -Paraula acceptada!, abans que a la matinada no canti el gall negre, tindràs l'aigua dins de casa!-, i pronunciats aquests mots, l'home surt, que diu, se li ha girat molta feina. Allò que fa esclafir la rialla de les dues dones, que fan el sopar i paren taula parlant encara d'aquell home tan estrany. –Un passavolant sonat–, diu la mestressa. -Que si ens portés l'aigua a casa no et deixaria pas anar sola al ball, que prou t'hi acompanyaria!– Tràfec d'olles i cassoles als fogons. El sopar a mig fer, i de fora senten un terrabastall de pics i pales, magalls, barrines, roques que s'esberlen i malls que les esmicolen. Les dones paren l'orella i sembla que no pugui ser!, al mateix temps que al galliner canta el gall blanc i, a la foscor de la nit, una veu arrossegada, aspra i rovellada diu: –Treball passi endavant!- Obren la finestra a la nit, ajaguda i fosca, com una flassada xopa de suor, i des del corriol que mena a la font els arriba el somiqueig de les barrines, el tro dels malls i el gemec de l'esberladissa de rocs. Una gran tamborinada sota els estels que han fugit del cel. Com si el món hagués perdut el senderi! Atordides per l'evidència, procuren de mantenir el pensament serè. Un ramat de pensaments els volta pel cap, i senten un segament de cames, com una clatellada, quan el temperi dins la fosca tan gruixuda ha desvetllat el galliner. Canta el gall ros, i aquella veu tan coneguda, la veu d'aquell home tan estrany que la criadeta ni ha escoltat quan ha promès que tornaria, ara esquerdada i encara més aspra, com si escopís brases de foc i les fes xiular, roentes, mana: -Cada home treballi per dos!- Tant se val, tant se val tot! La terra fa una olor humida i, dins el Call, aquella casa que fa costa amunt, les dues dones ja ni s'escolten l'una a l'altra. Comparteixen el silenci, els batecs del cor i les magallades al forat negre de la nit. La mestressa, però, no perd la calma i, sorneguera, perquè es veu capaç de batre el mateix dimoni, mana a la criada: -Vés al galliner, agafa el gall negre i fica'l de cap al gibrell-. Aquell gall, negre com un corb, que esfereït, canta abans d'hora i en sec fa parar les obres del dimoni. Abans que, mansament, l'aigua ragi a l'entrada; en un extem de la pica d'abeurar, i avui dia a través d'una aixeta artística, de ferro colat, que en Pep Call, l'actual propietari, va portar d'Itàlia. Una aixeta treballada amb un cap d'entre drac i bèstia estranya, esfereïdor. Com una instantània del posat que devia fer el dimoni en veure's derrotat. Cante lo blanc, cante lo ros mentre que el negre no fós.