973 195155   689 477 590    call@elcall.org
La font del Dimoni
La casa \"El Call\" d\'Odèn
La mestressa del Call
A cal Reguer, de Canalda

Hi havia una família de la qual la dona, ho sabia tothom, era de fum i aigua. El cert és que cada dia a la nit la mestressa i la seva filla s'untaven d'un oli guardat sota la pedra del foc i al moment passaven la xemeneia i es fonien entre les negres ombres nocturnes. Un dia el mosso nou que cada dia a les dotze de la nit veia llum al foc, intrigat volgué saber què succeïa. Espera amagat que toquin les dotze i veu com arriben a poc a poc la mestressa i la filla, s'unten, pugen a la xemeneia i es perden entre la fosca de la nit. També ell vol provar-ho. Té por, per això es lliga amb el caixa-banc i s'unta. Un cop untat passa amb el caixa-banc sense adonar-se de la xemeneia i cau en la pregona vall d'Isanta. Xafat de la caiguda torna a casa i conta què li ha passat a l'amo, que ignora les fugides nocturnes de la seva muller. Quan la filla fou casadora, la mariden amb el Call d'Odèn; el dia de les noces diu al seu marit: "mai, per mai, per enfadat que estiguis em diràs: dona de fum i aigua". Passen uns anys; un dia es tenen quatre mots els esposos, irat l'home rebat per la cara de la muller: "ja no series dona de fum i aigua". Com un frèvol alè s'esvaeix la dona i passen dies i dies sense saber-ne res. Un dia que les filles guardaven un escabot d'ovelles, se'ls presenta, les pentina, les arregla i prohibeix que ho diguin al seu pare i es fon. La primera vegada callen; l'endemà se'ls torna a presentar i a la tercera vegada ho conten, i diuen que mentre els passa l'escarpidor han de cosir les seves faldilles. Dòcils, les nenes comencen a cosir les seves faldilles amb les de sa mare; ella adverteix, encesa, i crida: "mai més em veureu". Es fon la mare i les filles es planten a córrer com ànimes en pena fins al llindar de sa casa.


Establiment associat